Palazuelo, Pablo. Obres de l'artista

Palazuelo, Pablo
Bio:
...[+]

Pintor i escultor espanyol que va néixer a Madrid el 1916 i va morir a Galapagar el 2007. Estudià arquitectura a Madrid i al Royal Institute of British Architects de Oxford. Des de 1939 es dedicà exclusivament a la pintura. Després de realizar algunes obres neocubistes, començà a interessar-se per l'obra de Paul Klee, que l'influencià profundament.

Els seus primers dibuixos abstractes, datats entre 1947 i 1948, es van publicar en revistes de poesia. Aquestes primeres realizacions abstractes es basaven en l'observació d'estructures naturals, tals com cristalls de neu, exàmens microscòpics de cèl·lules o fotografies aèrees; la búsqueda de les estructures geométriques i les seves proporcions matemàtiques caracteritzaria l'obra de Palazuelo al llarg de tota la seva trajectòria.

El 1948 s'instal·là en el Pabellón Español de la Ciudad Universitària de París, becat per l'Institut Francès, on coincidí amb l'escultor basc Eduardo Chillida. Junts van conèixer a Bernard Dorival, conservador del Museu Nacional d'Art Modern en el que Palazuelo realizava un curs de litografia; Dorival els convidà a participar al Saló de Maig d'aquell any. Marguerite i Aimé Maeght, matrimoni de promotors d'art, van admirar les seves pintures i l'inclogueren a la mostra \"Les mains éblouies\", celebrada a la seva galeria el 1950, on també presentaria la seva primera exposició individual (1955), començant així la seva llarga vinculació amb aquesta sala.

El 1954 començà a desenvolupar una faceta escultòrica que aconseguí el seu millor moment durant la dècada dels anys 70. El 1969 tornà a Espanya; s'instal·là uns anys als voltants de Madrid (al poble de Galapagar) y més tard a Monroy (Cáceres). Allà realizà la sèrie Monroy, amb la que començava una nova etapa en la que investigà sobre el paral·lelisme entre els signes gràfics i la música, a través d'un codi geomètric.

Posteriorment tornà a Galapagar, on establí el seu estudi definitiu. Amb el temps, la seva geometria va anar adquirint més dinamisme i flexibilitat, i el seu ritme es tornà més ràpid: la fragmentació produïda a la superfície genera tota una retícula de línies rectes y trencades i surgeix una estructura de cristalitzacions. Fou galardonat amb la Medalla d'Or de les Belles Arts l'any 1982. El 2004 va rebre el Premi Velázquez del Ministeri de Cultura espanyol.
Circino VI, 2002
Oli/tela
193x104 cm
Realitzar Consulta