Arroyo, Eduardo.
Obres de l'artista.
Eduardo Arroyo Rodríguez (Madrid, 1937 – Madrid, 2018) va ser un pintor, escultor i gravador espanyol, d'estil figuratiu de contingut polític i social. [+]
Arroyo, Eduardo
Eduardo Arroyo Rodríguez (Madrid, 1937 – Madrid, 2018) va ser un pintor, escultor i gravador espanyol, d'estil figuratiu de contingut polític i social.Va cursar estudis primaris i secundaris, abans d'ingressar a l'Escola de Periodisme, centre en el que es diplomaria l'any 1957. Amb la finalitat de buscar una atmosfera diferent a la de la dictadura, el 1958 es va exiliar a París. Ho va fer amb la intenció de viure dedicat al periodisme. No obstant això, una intensa immersió en la vida cultural i en la nova avantguarda parisenca i italiana (país al qual es desplaçava en freqüents viatges) van desperar en ell una antiga vocació per la plàstica.
Simultàniament a la crítica antifranquista, es va preocupar pel compromís de l'art i l'avantguarda. Creia que l'art d'avantguarda, lluny de canviar les condicions de vida i del sistema de dominació, s'havia integrat en el si de la cultura dominant. Entenia l'avantguarda com una prolongació de la moda a la qual calia fer front.
Al 1960, va participar al “Salon de la jeune peinture”. En les primeres exposicions col·lectives de 1961 i 1962, ho va fer al costat d'artistes que avui són referència mundial: Francis Bacon, Roberto Matta o Jean Dubuffet.
L'exposició més polèmica del grup va tenir lloc en la Tercera Biennal de París, celebrada en el Museu d'Art Modern, al 1963. El títol de la mostra col·lectiva era “L’Abattoir” (El matador). Els artistes exhibien la seva posició contrària al totalitarisme, a la tortura i a tota forma de repressió. Arroyo penjà allí “Els quatre dictadors”, una successió de quatre personatges amb clara al·lusió a Franco, Salazar, Hitler i Mussolini. El fet va tenir conseqüències fortes. El Govern espanyol va pressionar per a retirar el quadre, va prohibir la seva primera exposició a Espanya (que anava a tenir lloc en la galeria Biosca) i se li va retirar el passaport (el que va allargar 15 anys més el seu exili).
L’any 1974 va viatjar a València i allí va ser detingut degut a la seva activitat antifranquista i expulsat d'Espanya. Al 1976, després de la mort de Franco, va tornar a la Península començant una nova etapa artística. Totes aquestes circumstàncies van fer que la seva obra no sigués coneguda a Espanya fins a la dècada de 1980.
A partir de 1976 Arroyo realitzà una sèrie d'obres que tractaven l'exili, on reflexionava sobre els exiliats. Eduardo Arroyo va ser sobretot un artista polifacètic. Com a escriptor destaquen les obres Panamà Al Brown (1982) i Sardines en oli (1990).
També va dissenyar escenografies teatrals, com la seva interpretació de la peça de Calderón de la Barca “La vida és somni”.
En 1982 el centre Georges Pompidou, de París, li va dedicar una gran exposició retrospectiva i aquest mateix any el govern espanyol li va concedir el Premi Nacional d'Arts Plàstiques.
Al 2000, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport li va concedir la Medalla d'Or al mèrit en les Belles arts.
