Hartung, Hans

Hans Hartung naixé a Lepzig, Alemanya el 1904. Des de petit sabé que volia dedicar-se a la pintura, fet que el portà a estudiar Belles Arts a la Akademie ser Schonen Kunste de la seva mateixa ciutat natal, i més endavant a Munich i París.
A principis de la seva carrera, s’influencià per l’obra de Rembrandt, Goya, Frans Hals, el Greco i pels expressionistes alemanys Oskar Kokoschka i Emil Nolde. Les seves pintures durant aquest període tenien com objectiu simplificar la figuració dels grans mestres clàssics, però a la vegada conservar la força del color.
La Galerie Heinrich Kühl, li atorgà la seva primera exposició individual el 1930. Cinc anys més tard abandonà l’Alemanya nazi per instal·lar-se oficialment a París. Allà començà a pintar aquarel·les i teles abstractes, que el 1937 presentaria a l’exposició “Cezanne à l’Art Non-figuratif”, organitzada per Christian Zervos al Jeu de Paume. Un any després, el seu reconeixement artístic viatjaria a Londres, amb l’exposició “20th Century German Art” a New Burlington Galleries.
Al 1944, s’allistà a la legió estrangera del Nord d’Àfrica, on a causa d’un greu accident, li hagueren d’amputar la cama dreta. A partir d’aquest moment, les seves teles mostrarien el seu patiment a través d’un estil abstracte líric, caracteritzat per amples masses ombries traçades amb tinta xinesa, oli i pastel. Aquestes característiques eren inherents al tachisme, un corrent artístic, que per ell traduïa la desesperació i els horrors de la guerra.
Amb l’ajuda d’Alexander Calder, obtingué la nacionalitat francesa al 1946. Poc després, es convertí en un dels artistes més importants de la segona École de Paris. Uns anys més tard, la Galerie Lydia Conti, presentà la primera exposició individual de l’artista a la ciutat del Sena. Des de llavors la seva obra formaria part de les grans mostres internacionals. Al 1968, el Musée National d’Art Contemporain de París li dedicà una exposició retrospectiva, mentre que al 1975 el Metropolitan Museum de Nova York li organitzà una exposició individual.
Hartung estigmatitzava la seva pintura utilitzant escombres, pintes o branques, creant una abstracció lírica. La seva obra sempre s’obstinà en fixar el dinamisme i la constància de les forces que creaven la matèria, la llum i l’esperit. Com escrigué la reconeguda critica d’art Madeleine Rosseau: “Així doncs, un quadre de Hartung és, sens dubte, un moment de l’existència del pintor; però encara més un moment de la nostre civilització, amb les limitacions, els perills i les esperances que comporta i que, amb gran mesura, determinen l’actitud individual de cada persona”.
Durant els últims tres anys, abans de la seva mort el 1989, experimentà una renovació del seu estil, iniciant una sèrie d’obres molt acolorides amb paper d’embalar.