Miró, Joan.
Obres de l'artista.
Pintor, escultor, gravador i ceramista nascut a Barcelona al 1893 i mort a Palma 1983. Avui en dia és conegut com un dels artistes surrealistes més importants del segle XX. [+]
Peinture (projet pour une tapisserie), 1973-74
- Pintura, oli i llana/fusta
- 197x122 cm
- (Clicar la imatge per veure l'obra completa)
Miró, Joan
Pintor, escultor, gravador i ceramista nascut a Barcelona al 1893 i mort a Palma 1983. Va estudiar comerç i va treballar durant dos anys com a dependent a una drogueria, fins que una malaltia el va obligar a retirar-se durant un llarg període al petit poble de Mont-roig del Camp.
De retorn a Barcelona, va començar a estudiar a l'Acadèmia d'Art dirigida per Francisco Galí, on va aprendre sobre les últimes tendències artístiques europees.
Fins al 1919, la seva pintura va estar dominada per un expressionisme formal amb influències fauvistes i cubistes, centrada en els paisatges, retrats i nus. Aquest mateix any va viatjar a París i va conèixer a Picasso, Jacob i alguns membres del moviment dadaista, com Tristan Tzara. Va alternar entre la capital francesa amb el Mont-roig durant un temps, el qual va evolucionar cap a una major definició de la forma, ara cisellada per una forta llum que eliminava contrastos.
En lo temàtic destaquen els primers indicis d'un llenguatge entre oníric i fantasmagòric, molt personal encara que d'arrels populars, que marcaria tota la seva trajectòria posterior.
Afí als principis del surrealisme, va signar el Manifest (1924) i va incorporar a la seva obra inquietuds pròpies d'aquest moviment, com el jeroglífic i el signe cal·ligràfic. L'altra gran influència de l'època vindria de la mà de P. Klee, del qual recolliria el gust per la configuració lineal i la recreació d'atmosferes etèries i matisats camps cromàtics.
Al 1928, el Museu d'Art Modern de Nova York va adquirir dues teles seves, marcant el primer reconeixement internacional de Miró. Un any després, va contreure matrimoni amb Pilar Juncosa. Durant aquests anys l'artista es va qüestionar el sentit de la pintura, conflicte que es reflecteix clarament en la seva obra. D'una banda, va iniciar la sèrie d'Interiors holandesos, bigarrades recreacions de pintures del segle XVII caracteritzades per un retorn parcial a la figuració i una marcada tendència cap al preciosisme, que es mantindria en els seus coloristes, juganers i poètics maniquins per al Romeo i Julieta dels Ballets Russos de Diaghilev (1929). La seva pintura posterior, en canvi, fuig cap a una major aridesa, esquematisme i abstracció conceptual. D'altra banda, en les seves obres escultòriques va optar per l'ús de material reciclat i de deixalla.
La Guerra Civil espanyola va accentuar aquesta dicotomia entre esquinçament violent i evasió ensonyadora, que a poc a poc es va anar resolent a favor d'una serenitat renovada, animada per un retorn a la ingenuïtat de la simbologia mironiana tradicional (l'ocell, les estrelles, la figura femenina), que semblava reflectir al seu torn el retorn a una visió ingènua, feliç i impetuosa del món. No van resultar diferente la renovació espiritual els seus ocasionals retirs a l'illa de Mallorca, on al 1956 va construir un estudi, en la localitat de Son Abrines.
Entretant, Miró va ampliar l'horitzó de la seva obra amb els gravats de la sèrie Barcelona (1944) i, un any després, amb els seus primers treballs de ceràmica, realitzats en col·laboració amb Llorens Artigas.
Durant les dècades del 1950 i 1960 va realitzar diversos murals de gran grandària per a localitzacions tan diverses com la seu de la Unesco a París, la Universitat de Harvard o l'aeroport de Barcelona. A partir d'aquest moment i fins al final de la seva carrera va alternar amb obra pública de gran grandària (Dona i ocell, escultura), amb l'intimisme dels seus bronzes, collages i tapissos. En 1975 es va inaugurar a Barcelona la Fundació Miró, a l'edifici que va dissenyar el seu gran amic Josep Lluís Sert.
