Valdés, Manolo
Manolo Valdés Blasco va néixer el 8 de març de 1942 a la ciutat de València. El 1957 va ingressar a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles però dos anys més tard va abandonar aquesta institució per dedicar-se per complet a la pintura.
Ja en els primers treballs executats poc després de deixar l'Escola, Valdés va demostrar una capacitat creadora i una habilitat tècnica-formal fora de l’habitual.
A principis dels anys seixanta, Valdés, juntament amb els artistes Gorris, Juan Antonio Toledo i Rafael Solbes, entre d\'altres, i l'historiador de l'art Tomás Llorens, va constituir el grup Estampa Popular de València. El citat grup va advocar per redefinir el paper de l'art i de l'artista dins del marc d'una Espanya en ple procés de transformació. Per a ells, les noves expressions artístiques, a més de fer-se eco d'una naixent situació socioeconòmica, havien de prendre en consideració el llenguatge i els recursos visuals procedents dels mitjans de comunicació de masses.
El 1964 Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo es van separar d'Estampa Popular i van formar el grup Equipo Crònica. Un any després Toledo abandonaria el projecte i aquest quedaria, fins a la mort de Solbes, al 1981, en mans dels dos primers. Equipo Crónica, influït pels debats generats per Estampa Popular, va sorgir com una crítica a l'individualisme i a la imatge romàntica de l'artista geni. D'aquí la idea de dissoldre la personalitat dels artistes sota un nom col·lectiu i, alhora, anònim.
El 1981 va morir Rafael Solbes. A partir de llavors Manolo Valdés va emprendre camí en solitari. La primera exposició que va realitzar va ser en la Galeria Maeght de Barcelona el 1982. Va presentar un conjunt de pintures i escultures en les quals havia reelaborat, servint-se de diferents llenguatges avantguardistes, el famós Retrat de la reina Mariana d'Àustria de Velázquez. En una línia semblant a la de l'Equipo Crónica, aquesta mescla de motius i estils dispars donava lloc a una Mariana transmutada, a una Mariana que, ja a la manera de Picasso, Kandinski o Miró, repassava els referents historicistes per a convertir-se en un homenatge al món artístic en si mateix.
Al llarg dels anys vuitanta, Valdés va anar incorporant un nou sentit del tractament pictòric que el va allunyar progressivament de les maneres de fer heredades de la seva etapa a l'Equipo Crónica. Encara que continuaria inspirant-se en les grans obres de la història de l'art, la narrativa o el gust per la ironia i l'anecdòtic van anar desapareixent darrere d'una pintura cada vegada més densa i essencial.
A través d'aquest retrobament amb la textura i la matèria, i fins i tot sense apartar-se mai de la figuració, els seus treballs es van acostar tècnicament als de pintors informalistes com Millares, Tàpies, Burri o Dubuffet. Així mateix, també en aquests mateixos anys, l'escultura va anar ocupant un paper cada vegada més rellevant dins de la seva producció. Encara que la fusta seria el material que amb més profusió treballaria, no va refusar d’explorar les qualitats tàctils i formals del plom, el zinc, el granit, l'alabastre, etc.
El 1989, buscant nous estímuls creatius, es va traslladar juntament amb la seva família a Nova York, ciutat en la qual ha continuat vivint i treballant des de llavors. Al llarg de la dècada dels noranta, Valdés va continuar amb aquesta línia de treball basada en l'assimilació i reelaboració d'objectes i d'obres d'art.
Entre l\'octubre del 2002 i el gener del 2003, el Museu Guggenheim Bilbao li va dedicar una de les retrospectives més importants que s'han fet fins al moment. L'exposició, comissariada per Kosme de Barañano, va mostrar una selecció de les pintures i escultures més significatives dels seus últims vint anys de trajectòria artística. D'altra banda, la fira Arco 03 va presentar al febrer la seva sèrie \"Horta d'Ebre\".