La galeria Jordi Pascual ha maridat Eliseu Meifrén amb Joaquim Mir en una exposició, que estarà oberta al públic fins a finals de novembre, composta per una vintena d’obres dels dos artistes en lesquals coexisteixen paisatge i marines de vibrants cromatismes que posen l’emoció al servei de la singularitat.
L’obra de Mir està centrada en versions molt literàries de jardins o paisatges naturals que, encara que arrenquin del terreny simbolista, aniran cap a un decorativisme més vistós , monumentalitzant i barroc. La seva representació del paisatge dins d’una estètica plenairista va exercir una gran influència en els paisatgistes catalans posteriors a través de les seves teles de temes mallorquins i fonamentalment catalans. En aquesta mostra hi ha tres jardins datats entre el 1930 i el 1935, una masia resolta amb certes dosis d’idealització formal, un paisatge d’Olot datat el 1895 i un parelll de teles de paratges de Vilanova i la Geltrú, lloc on va residir després de fer-ho a Torrent, Mollet del Vallès i Caldes de Montbui. El seu cromatisme fogós i sensual va passar un dilatat període del nostre país que va lloar sempre la seva orgiàstica visió del paisatge.
Cal confirmar les teories expressades per Bernardino de Pantorba fa més de mig segle, que asseguraven que l’art de Meifrén té com a característiques principals la diversitat de les seves entoncacions amb la sorprenent facilitat i notable facilitat de la seva tècnica que va portar a aconseguir síntesis sorprenents en les composicions de la seva última etapa. Jo diria que el seu paisatgisme naturalista entronca amb algunes notes impressionistes i que s’ha d’acceptar la seva vinculació estètica amb Corot. El millor Meifrén el trobarem en la plasmació dels paisatges de Cadaqués autèntiques obres mestres que li permeten ser comparat amb les pintures dels impressionistes francesos, més felices, tant en la captació d’atmosferes com en la suavitat cromàtica . Ruïnes de Santa Maria de Besalú, Martigues a França i una Marina aconseguida a cops d’espàtula és el més granat de l’exposició de Jordi Pascual. Aquesta exposició d’obres de Mir i Meifrén ha de ser entesa com la reivindicació plàstica del paisatge autòcton català.
Carlos García-Osuna
La Vanguardia, octubre de 2013.
La galeria Jordi Pascual ha maridat Eliseu Meifrén amb Joaquim Mir en una exposició, que estarà oberta al públic fins a finals de novembre, composta per una vintena d’obres dels dos artistes en lesquals coexisteixen paisatge i marines de vibrants cromatismes que posen l’emoció al servei de la singularitat.
L’obra de Mir està centrada en versions molt literàries de jardins o paisatges naturals que, encara que arrenquin del terreny simbolista, aniran cap a un decorativisme més vistós , monumentalitzant i barroc. La seva representació del paisatge dins d’una estètica plenairista va exercir una gran influència en els paisatgistes catalans posteriors a través de les seves teles de temes mallorquins i fonamentalment catalans. En aquesta mostra hi ha tres jardins datats entre el 1930 i el 1935, una masia resolta amb certes dosis d’idealització formal, un paisatge d’Olot datat el 1895 i un parelll de teles de paratges de Vilanova i la Geltrú, lloc on va residir després de fer-ho a Torrent, Mollet del Vallès i Caldes de Montbui. El seu cromatisme fogós i sensual va passar un dilatat període del nostre país que va lloar sempre la seva orgiàstica visió del paisatge.
Cal confirmar les teories expressades per Bernardino de Pantorba fa més de mig segle, que asseguraven que l’art de Meifrén té com a característiques principals la diversitat de les seves entoncacions amb la sorprenent facilitat i notable facilitat de la seva tècnica que va portar a aconseguir síntesis sorprenents en les composicions de la seva última etapa. Jo diria que el seu paisatgisme naturalista entronca amb algunes notes impressionistes i que s’ha d’acceptar la seva vinculació estètica amb Corot. El millor Meifrén el trobarem en la plasmació dels paisatges de Cadaqués autèntiques obres mestres que li permeten ser comparat amb les pintures dels impressionistes francesos, més felices, tant en la captació d’atmosferes com en la suavitat cromàtica . Ruïnes de Santa Maria de Besalú, Martigues a França i una Marina aconseguida a cops d’espàtula és el més granat de l’exposició de Jordi Pascual. Aquesta exposició d’obres de Mir i Meifrén ha de ser entesa com la reivindicació plàstica del paisatge autòcton català.
Carlos García-Osuna
La galeria Jordi Pascual ha maridat Eliseu Meifrén amb Joaquim Mir en una exposició, que estarà oberta al públic fins a finals de novembre, composta per una vintena d’obres dels dos artistes en lesquals coexisteixen paisatge i marines de vibrants cromatismes que posen l’emoció al servei de la singularitat.
L’obra de Mir està centrada en versions molt literàries de jardins o paisatges naturals que, encara que arrenquin del terreny simbolista, aniran cap a un decorativisme més vistós , monumentalitzant i barroc. La seva representació del paisatge dins d’una estètica plenairista va exercir una gran influència en els paisatgistes catalans posteriors a través de les seves teles de temes mallorquins i fonamentalment catalans. En aquesta mostra hi ha tres jardins datats entre el 1930 i el 1935, una masia resolta amb certes dosis d’idealització formal, un paisatge d’Olot datat el 1895 i un parelll de teles de paratges de Vilanova i la Geltrú, lloc on va residir després de fer-ho a Torrent, Mollet del Vallès i Caldes de Montbui. El seu cromatisme fogós i sensual va passar un dilatat període del nostre país que va lloar sempre la seva orgiàstica visió del paisatge.
Cal confirmar les teories expressades per Bernardino de Pantorba fa més de mig segle, que asseguraven que l’art de Meifrén té com a característiques principals la diversitat de les seves entoncacions amb la sorprenent facilitat i notable facilitat de la seva tècnica que va portar a aconseguir síntesis sorprenents en les composicions de la seva última etapa. Jo diria que el seu paisatgisme naturalista entronca amb algunes notes impressionistes i que s’ha d’acceptar la seva vinculació estètica amb Corot. El millor Meifrén el trobarem en la plasmació dels paisatges de Cadaqués autèntiques obres mestres que li permeten ser comparat amb les pintures dels impressionistes francesos, més felices, tant en la captació d’atmosferes com en la suavitat cromàtica . Ruïnes de Santa Maria de Besalú, Martigues a França i una Marina aconseguida a cops d’espàtula és el més granat de l’exposició de Jordi Pascual. Aquesta exposició d’obres de Mir i Meifrén ha de ser entesa com la reivindicació plàstica del paisatge autòcton català.
Carlos García-Osuna
